Grandes Viajeros Heliográficos.

Aouda. Ambrotipo 21 x 26 cm.

Hemos encargado dos textos, para nuestro flamante catálogo de la exposición
Heliografía contemporánea, en galería tagomago.
Este es uno de ellos.

A new disaster! Again put cloud!

Els viatjers havien organitzat escrupulosament tot el seu equipatje. Nombrosos útils composaven aquell material que aviat col·locarien al vehicle. La preparació del viatge havia durat anys ja que no trovaren en el país un centre, un museu o una universitat que els pogués ajudar en el seu propòsit, de manera que en aquests temes l’ autodidàxia persistia com a mitjà troncal del coneixement. Però ara la decisió ja era presa i calia posar-se en marxa.

Una caixa singular allotjaria tot l’instrumental ben ajustat en els compartiments dimensionats amb precisió. Van anar acomodant amb generosa cura tot l’utillatge més apropiat pels seus objectius: objectius de metall brunyit, argentadors oblicus, obturador estroboscòpic, vis sans fin de focus fi, un generador antistàtic i un d’antidinàmic, un petit cromatòmetre instantani, un armonògraf de Tisley per possibles vibracions, tensors de cautxú vulcanitzat, el perspectògraf de contrast, un accelerador luminogènic de dinamo, un reductor Granger, inclús un petit fotòfon, i l’imprescindible temporitzador de Wells, a banda de tota la secció química.

Coneixien l’extensió del viatge però el retorn els havia d’oferir grans satisfaccions.

La part més difícil del trajecte va ser la travessia de dues grans guerres. Finalment varen arribar.

El lloc no era com esperaven, si no fós perquè el fum de carbó que cubria les ciutats limitava la percepció cromàtica just al blanc i negre, tot evocant l’única referència que tenien d’aquells indrets: les imatges fotogràfiques.

Començaren per distribuir la feina com qui composa una simfonia, cadascú amb el seu moviment i les seves tonalitats que després s’haurien d’harmonitzar i d’interpretar afinant tot el que permetessin els instruments.

El primer viatger va recòrrer els museus per capturar-ne la bellesa de les pedres; el segon s’interessà en enregistrar l’estètica de les arquitectures més estàtiques. Un altre

d’ ells retratà l’història d’un personatge pintoresc en el qual descubrí una enigmàtica semblança a ell mateix, el quart recopilà imatges invertides per després reproduir-les a fi de fer-ne un inventari de la posició original. El darrer feu collita per elaborar un daurat herbari biològic, sense químics ni aditius.

En retornar del seu periple els viatgers em relataren tot això que aquí us he descrit, i molt consideradament varen oferir-me que escrivís un text per a la seva exposició. Atesa la meva capacitat per la literatura m’he limitat a fer-ne la transcripció del seu relat. De tota manera m´he permès d’esboçar aquestes quatre línies a mode de presentació :

“A new disaster! Again put cloud!…”

Atribuida a F.Scott-Archer,

inventor del procés del col·lodió humit.

L’any 1848 Frederick Scott-Archer, escultor (els pioners de la Fotografia no podien ser fotògrafs, obviament), inventà el procés del col·lodió humit, precursor de la pel·lícula fotogràfica del s.XX. Aquest mateix any Richard Wagner, nascut el 1813 com el propi Scott-Archer, començava a escriure la partitura de la primera part del cicle de l’Anell, una obra monumental que seria el gran referent de la música simfònica del segle XX.

El 1853 Scott-Archer havia d’assistir al concert que havia de donar Wagner a Londres, però finalment disculpà la seva assistència a causa de l’arribada inesperada de cinc visitants foranis interessats en el seu procediment, i que de fet acabarien treballant amb ell una llarga temporada.

Richard Wagner i Scott-Archer no es van arribar a conèixer.

Jordi Guillumet

Tenemos traducción al castellano, pero creo que vale la pena leerlo en versión original.

M. Ardan. Ferrotipo 9 x 12 cm.